Game over

La nostra partida fa temps que dura.
Vam anar-nos creant un taulell a mida i durant aquest temps n'hem anat canviant les dimensions, el format, l'estructura, fins i tot hem anat canviant l'objectiu del joc i, evidentment, també les normes.
Cada dia juguem una estona, per petita que sigui. A vegades amb més ganes, a vegades amb menys, a vegades junts en l'espai i el temps, a vegades a distància.
La meva fitxa és de color verd, i això pot voler dir moltes coses. Tu vas canviant de color segons el que t'interessa... i això, pot no dir-ne moltes altres. Ometre informació... la teva especialitat! No menteixes, és clar. Només em recordes constantment que ets el rei dels pinzells, que t'ho pintes tot com a tu et convé i que mai preguntes ni t'importen els gustos dels demés. Expliques la versió que t'interessa per fer entendre una història irreal, però que és la que vols que vegin els meus ulls.
Però què més dóna... Totes les partides tenen un final. El problema és que potser la nostra partida no acaba com la resta... Acaba perquè has vessat un got... o una ampolla... o una galleda... o una piscina sencera sobre el taulell. Aquell que junts havíem anant-nos fent a mida.
Una llàstima...

...i encara m'agrada.

M'agradava saber les cançons que sonaven al teu cotxe, les vambes que et posaves, com t'havia anat el dia. M'agradava reconèixer la teva olor en les teves coses i en algunes de meves.
M'agradaven les estones d'abans d'adormir-nos, les discussions sobre qualsevol tema que es convertien en hores de balls de paraules.
M'agradava pensar-te quan passava per llocs on havíem passat moments que potser ja no recordes.
M'agradava compartir amb tu petites coses, d'aquelles que passaven millor si les fèiem junts.
M'agradava conèixer-te, trobar-te espressament o per casualitat.
M'agradava obrir-te casa meva, la meva vida, els meus projectes.
M'agradava ser qui era, no haver d'aparentar ni d'esforçar-me per ser com tu volies.

M'agradava mirar-te quan m'explicaves (sentint-te sense gairebé escoltar-te), sentir-me feliç per saber una mica més de tu...

Et trobo a faltar.

Quan miro enrere i recordo tot el que havíem estat no entenc res. No entenc per què no hem seguit un mateix camí, el que fèiem juntes. El que ens feia felices i inseparables. No entenc per què et tinc tan lluny... Jo mai t'hi hagués volgut i sé que tu tampoc a mi. No entenc què ha passat, què fa que això ara sembli irreversible (no perdré mai l'esperança de que jo segueixi significant per tu el que tu ets per mi i que un dia, quan ens necessitem totes dos, sàpigues prou bé que aquí em tens...).

Potser em va fer tant mal adonar-me'n que et perdia... que no vaig saber reaccionar. I em sap moltíssim greu. Sense tu no sóc jo.

Silenci

No vull parlar de tòpics, de balanços ni de començar o acabar bé o malament l'any.
No vull parlar del que em passa pel cap, no m'entendries.
No vull parlar d'errors. No m'agrada valorar-me, jutjar-me, un cop les coses ja estan passades.
No vull parlar de veritats, perquè potser també són mentides.
No vull parlar del que m'omple, perquè no m'agrada reconèixer-ho.
No vull parlar de cançons, només escoltar-les amb tu.
No vull parlar d'excuses, de fugides, de covardia.
No vull parlar de drets, de deures, de controls.
No vull parlar de què necessito, espero que ho sàpigues deduir.

Però no puc dormir i la nit és llarga.

Y la vida siguió...

... como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.

Avui porto una bona estona escoltant Sabina.

De petita no m'agradava, la mama sempre posava una i altra vegada els seus CDs, i jo no tenia més remei que escoltar-lo sense voler... De més gran era ella qui se'ls havia d'empassar perquè a mi m'agradava descobrir-los una mica millor cada dia. Cada cop que escolto una cançó m'encallo en una frase diferent, sempre hi ha alguna cosa que em desperta pensaments a dins, tot i no haver-ho fet mai abans. Potser és veritat això que diuen, que hi ha una cançó per cada dia, per cada moment, per cada estat d'ànim.

Que hagi triat aquest tall pel títol no té cap doble sentit, simplement és el que sonava quan he decidit dir alguna cosa...  Ara mateix no em puc queixar del sentit de la meva vida, mentres tinguis il·lusions per fer coses, tens suficient.

Canvi de xip!

Després d'haver estat mesos en silenci... Tinc ganes de tornar a explicar coses...

A vegades passen coses que esperaves, però desitjaves que no passessin. A vegades passen coses que no esperaves i que volies amb totes les teves forces. El que passa, quan te n'adones, ja ha passat i no s'hi pot fer res... Però el que queda, el que importa, és com et sents tu quan ho assimiles...

I sovint les coses, inesperades o no, et sorprenen, a vegades t'espanten o si més no et fan pensar una estona. També et poden deixar indiferent, però no és gens el cas. Encara que vulguis que et sigui igual, que no t'afecti, que no et condicioni, notes una escalfor recorrent-te per la columna, com fent-te pessigolles... Pell de gallina. I de cop t'encongeixes, el tamany de les coses es manté, però el teu no. Et fas petita, insignificant, fins i tot invisible als ulls d'algú que t'importa. Per uns moments no existeixes, i no hi ha cap sensació pitjor que aquesta...

Al cap d'uns dies tens dues opcions... o et quedes quieta i segueixes passant desapercebuda, o fas un esforç (gran, enorme) per tornar a ser de la teva mida. Per tornar a riure per qualsevol cosa, per estimar tot el que tens.

He triat la segona, perquè és amb la que sóc feliç més estones.

Campiones

Un partit llarg, dur. Moments amb sort i moments difícils. Decisions encertades. Un seguit d'accions que ens van portar a un resultat favorable, aconseguit amb molta suor. I per tant, una recompensa. Una copa.

No seria res si només m'ho agafés com l'objecte material que és, però significa molt si et pares a analitzar tot el que hem hagut de fer per arribar fins aquí. Ens mereixíem guanyar per l'esforç, per la constància i per tot el que hem aguantat. Primeres de grup des de la primera jornada fins la última. Costa mantenir-se a dalt, trobar l'equilibri.

Ningú té res a perdre quan juga contra tu, tothom ve amb ganes a la teva pista, i amb esperances. Però partit rere partit, intentes donar el millor, lluitar per cada pilota i estar bé psicològicament per qualsevol cosa que pugui passar.

I en tota aquesta temporada he après moltíssimes coses, sobretot de vosaltres.