... como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.
Avui porto una bona estona escoltant Sabina.
De petita no m'agradava, la mama sempre posava una i altra vegada els seus CDs, i jo no tenia més remei que escoltar-lo sense voler... De més gran era ella qui se'ls havia d'empassar perquè a mi m'agradava descobrir-los una mica millor cada dia. Cada cop que escolto una cançó m'encallo en una frase diferent, sempre hi ha alguna cosa que em desperta pensaments a dins, tot i no haver-ho fet mai abans. Potser és veritat això que diuen, que hi ha una cançó per cada dia, per cada moment, per cada estat d'ànim.
Que hagi triat aquest tall pel títol no té cap doble sentit, simplement és el que sonava quan he decidit dir alguna cosa... Ara mateix no em puc queixar del sentit de la meva vida, mentres tinguis il·lusions per fer coses, tens suficient.
dilluns, 14 de novembre del 2011
dijous, 3 de novembre del 2011
Canvi de xip!
Després d'haver estat mesos en silenci... Tinc ganes de tornar a explicar coses...
A vegades passen coses que esperaves, però desitjaves que no passessin. A vegades passen coses que no esperaves i que volies amb totes les teves forces. El que passa, quan te n'adones, ja ha passat i no s'hi pot fer res... Però el que queda, el que importa, és com et sents tu quan ho assimiles...
I sovint les coses, inesperades o no, et sorprenen, a vegades t'espanten o si més no et fan pensar una estona. També et poden deixar indiferent, però no és gens el cas. Encara que vulguis que et sigui igual, que no t'afecti, que no et condicioni, notes una escalfor recorrent-te per la columna, com fent-te pessigolles... Pell de gallina. I de cop t'encongeixes, el tamany de les coses es manté, però el teu no. Et fas petita, insignificant, fins i tot invisible als ulls d'algú que t'importa. Per uns moments no existeixes, i no hi ha cap sensació pitjor que aquesta...
Al cap d'uns dies tens dues opcions... o et quedes quieta i segueixes passant desapercebuda, o fas un esforç (gran, enorme) per tornar a ser de la teva mida. Per tornar a riure per qualsevol cosa, per estimar tot el que tens.
He triat la segona, perquè és amb la que sóc feliç més estones.
A vegades passen coses que esperaves, però desitjaves que no passessin. A vegades passen coses que no esperaves i que volies amb totes les teves forces. El que passa, quan te n'adones, ja ha passat i no s'hi pot fer res... Però el que queda, el que importa, és com et sents tu quan ho assimiles...
I sovint les coses, inesperades o no, et sorprenen, a vegades t'espanten o si més no et fan pensar una estona. També et poden deixar indiferent, però no és gens el cas. Encara que vulguis que et sigui igual, que no t'afecti, que no et condicioni, notes una escalfor recorrent-te per la columna, com fent-te pessigolles... Pell de gallina. I de cop t'encongeixes, el tamany de les coses es manté, però el teu no. Et fas petita, insignificant, fins i tot invisible als ulls d'algú que t'importa. Per uns moments no existeixes, i no hi ha cap sensació pitjor que aquesta...
Al cap d'uns dies tens dues opcions... o et quedes quieta i segueixes passant desapercebuda, o fas un esforç (gran, enorme) per tornar a ser de la teva mida. Per tornar a riure per qualsevol cosa, per estimar tot el que tens.
He triat la segona, perquè és amb la que sóc feliç més estones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)