Game over

La nostra partida fa temps que dura.
Vam anar-nos creant un taulell a mida i durant aquest temps n'hem anat canviant les dimensions, el format, l'estructura, fins i tot hem anat canviant l'objectiu del joc i, evidentment, també les normes.
Cada dia juguem una estona, per petita que sigui. A vegades amb més ganes, a vegades amb menys, a vegades junts en l'espai i el temps, a vegades a distància.
La meva fitxa és de color verd, i això pot voler dir moltes coses. Tu vas canviant de color segons el que t'interessa... i això, pot no dir-ne moltes altres. Ometre informació... la teva especialitat! No menteixes, és clar. Només em recordes constantment que ets el rei dels pinzells, que t'ho pintes tot com a tu et convé i que mai preguntes ni t'importen els gustos dels demés. Expliques la versió que t'interessa per fer entendre una història irreal, però que és la que vols que vegin els meus ulls.
Però què més dóna... Totes les partides tenen un final. El problema és que potser la nostra partida no acaba com la resta... Acaba perquè has vessat un got... o una ampolla... o una galleda... o una piscina sencera sobre el taulell. Aquell que junts havíem anant-nos fent a mida.
Una llàstima...

...i encara m'agrada.

M'agradava saber les cançons que sonaven al teu cotxe, les vambes que et posaves, com t'havia anat el dia. M'agradava reconèixer la teva olor en les teves coses i en algunes de meves.
M'agradaven les estones d'abans d'adormir-nos, les discussions sobre qualsevol tema que es convertien en hores de balls de paraules.
M'agradava pensar-te quan passava per llocs on havíem passat moments que potser ja no recordes.
M'agradava compartir amb tu petites coses, d'aquelles que passaven millor si les fèiem junts.
M'agradava conèixer-te, trobar-te espressament o per casualitat.
M'agradava obrir-te casa meva, la meva vida, els meus projectes.
M'agradava ser qui era, no haver d'aparentar ni d'esforçar-me per ser com tu volies.

M'agradava mirar-te quan m'explicaves (sentint-te sense gairebé escoltar-te), sentir-me feliç per saber una mica més de tu...

Et trobo a faltar.

Quan miro enrere i recordo tot el que havíem estat no entenc res. No entenc per què no hem seguit un mateix camí, el que fèiem juntes. El que ens feia felices i inseparables. No entenc per què et tinc tan lluny... Jo mai t'hi hagués volgut i sé que tu tampoc a mi. No entenc què ha passat, què fa que això ara sembli irreversible (no perdré mai l'esperança de que jo segueixi significant per tu el que tu ets per mi i que un dia, quan ens necessitem totes dos, sàpigues prou bé que aquí em tens...).

Potser em va fer tant mal adonar-me'n que et perdia... que no vaig saber reaccionar. I em sap moltíssim greu. Sense tu no sóc jo.

Silenci

No vull parlar de tòpics, de balanços ni de començar o acabar bé o malament l'any.
No vull parlar del que em passa pel cap, no m'entendries.
No vull parlar d'errors. No m'agrada valorar-me, jutjar-me, un cop les coses ja estan passades.
No vull parlar de veritats, perquè potser també són mentides.
No vull parlar del que m'omple, perquè no m'agrada reconèixer-ho.
No vull parlar de cançons, només escoltar-les amb tu.
No vull parlar d'excuses, de fugides, de covardia.
No vull parlar de drets, de deures, de controls.
No vull parlar de què necessito, espero que ho sàpigues deduir.

Però no puc dormir i la nit és llarga.