Després d'haver estat mesos en silenci... Tinc ganes de tornar a explicar coses...
A vegades passen coses que esperaves, però desitjaves que no passessin. A vegades passen coses que no esperaves i que volies amb totes les teves forces. El que passa, quan te n'adones, ja ha passat i no s'hi pot fer res... Però el que queda, el que importa, és com et sents tu quan ho assimiles...
I sovint les coses, inesperades o no, et sorprenen, a vegades t'espanten o si més no et fan pensar una estona. També et poden deixar indiferent, però no és gens el cas. Encara que vulguis que et sigui igual, que no t'afecti, que no et condicioni, notes una escalfor recorrent-te per la columna, com fent-te pessigolles... Pell de gallina. I de cop t'encongeixes, el tamany de les coses es manté, però el teu no. Et fas petita, insignificant, fins i tot invisible als ulls d'algú que t'importa. Per uns moments no existeixes, i no hi ha cap sensació pitjor que aquesta...
Al cap d'uns dies tens dues opcions... o et quedes quieta i segueixes passant desapercebuda, o fas un esforç (gran, enorme) per tornar a ser de la teva mida. Per tornar a riure per qualsevol cosa, per estimar tot el que tens.
He triat la segona, perquè és amb la que sóc feliç més estones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada